VALORACIÓ CONJUNTA

Amb aquest hem assolit els 20 posts dedicats a la reflexió i ampliació teòrica del concepte proposats inicialment.

S’ha abordat des de diverses perspectives amb la intenció de ampliar la dimensió conceptual en conjunt.

El cas es que resulta difícil resumir en una idea tot l’anàlisi, tant formal com subjectiu realitzat fins ara.

Tot i així estem satisfets del treball realitzat, ja que en certa manera s’ha complert l’objectiu inicial plantejat de posar de manifest que un concepte aparentment tant pobre o simple com el “fake” realment amaga un discurs que emmarca tota mena d’àmbits i disciplines, i que permet debatre entorn a ell des de posicions diverses.

Personalment considero que ha estat productiu realitzar aquests 40 posts a nivell de coneixements adquirits tan per la recopilació informativa realitzada com per els diversos exercicis de discórrer realitzats.

Per últim manifestar el desig de que aquest blog estigui resultant igualment d’interessant per a totes aquelles persones que hi hagin dedicat part del seu temps.

MASS MEDIA I NOVES ESTRATEGIES

Anteriorment vam comentar una de les propostes de marketing viral que més reso va tenir a nivell nacional. Es tracta del robatori de la cadira del Zapatero, presuntament realitzat per un grup que es va autodenominar “Cuatro gatos".

L’ interessant d’aquest cas, es veure quin paper tenen els mass media dins d’aquestes noves estratègies publicitàries. Sobretot veure com Internet no nomes es utilitzat com un mitja i una eina aïllada, sinó com a nexe d’unió entre tos els altres medis de comunicació.

El marketing viral és un fenomen relativament nou, que encara te terreny per recórrer, però que s’està explotant cada cop més gracies als grans resultats que proporciona. Per mitja del boca a boca es promociona un cert producte, encara que inicialment aquest no es presenti directament, a traves de la xarxa s’expandeix.

En aquest cas concret, el vídeo dels “Cuatro gatos” va arribar a tenir un nombre molt alt de visites en un espai de temps molt reduït, cosa que va propiciar la seva aparició a un dels blogs mes visitats del país, Escolar.net.

Un cop aquí es va desencadenar una gran explosió mediàtica, que va portar el vídeo a tots els blogs d’Espanya, a la pensa escrita, a la radio, a la televisió, etc. Generant un intens debat sobre la veracitat i legalitat de les imatges. Durant uns dies no es parava de parlar del vídeo, i de si realment s’havien gravat les imatges dins el congres dels diputats.

La repercussió social de la campanya va superar les expectatives dels publicistes autors de l’obra. En un moment, una simple anècdota virtual va passar a ser un tema d’actualitat d’interès nacional, fins a tal punts, que l’agencia de publicitat responsable va haver d’emetre un comunicat explicant la naturalesa de les imatges i tot el rerefons publicitari premeditat i d’intencionalitat de l’engany.

Si be es va crear un gran moviment social per descobrir la veritat d’aquest producte audiovisual, i per tant es va assolir un grau òptim de promoció gratuïta, també es cert que el missatge es va perdre pel camí. En va sortir mes beneficiada l’empresa publicitària que el propi client. El debat es va centrar en la legitimitat i l’autoria del vídeo, no en el contingut.

També es va poder comprovar el poder d’Internet per difondre continguts falsos. Es va demostrar la facilitat amb que qualsevol persona pot publicar el seu propi material i els seu propis missatges, i totes les teories relacionades amb la democratització dels medis. Es pot afirmar doncs, que actualment el conceptes de realitat y objectivitat associats als medis de comunicació han entrat en una profunda crisi.

LA FIGURA DEL CAÇAFAKES

Es curiós com una moguda tan exagerada com pot ser la que creï un bon “fake” es capaç de generar tot un fenomen entorn seu.

S’ha arribat a fer-ne un culte tal, que fins i tot han aparegut persones, i inclús col·lectius que es centren a la cerca i captura de “fakes”.

Aquest es un indici més de la quantitat de imatges i vídeos ficticis que corren per internet que en moltes ocasions donem per certs de manera inconscient.

La figura del caça-fakes es interessant en el sentit de que reforça la idea del fenòmen que genera la creació de un “fake” per tal de que sigui capaç de crear una disciplina que serveixi per desmentir-los.

Seguidament vincularem a un article en el que es presenten aquests tipus de corrents detectores.

[vincle] Hoax, fakes y otras falsificaciones en Internet

També tenim com a exemple el anterior post anomenat el detectiu de Fakes

FALS DOCUMENTAL EN LA SOCIETAT POSTMODERNA

La societat postmoderna actual s’ha edificat entorn a uns valors que venen donats pel poder de la imatge creada a traves dels mass media. A partir d’aquí, han anat apareixen diferents estratègies i mecanismes per generar models de realitat paral·lela.

El poder d’aquests mecanismes es tant gran, que fins i tot s’arriben a confondre els dos mons. El real i la imitació es fonen en un sol, creant una nova realitat.

L’audiovisual es responsable en gran part de la creació d’aquests llenguatges que es presenten com a verdaders, recolzats pel poder y la credibilitat que la imatge ofereix. Així doncs, si be s’utilitza l’audiovisual com a gran recurs per crear veritats, també s’utilitza per a crear engany.

Precisament per això apareix el fals documental, per jugar amb les categories d’allò real, de l’engany i l’ imitació. Utilitzant el mateix llenguatge que el documental, pretén promoure l’acció inversa, desautoritzar-lo. Es tracta de posar en evidencia l’essència del gènere, que es caracteritza per la seva inqüestionable veracitat.

Per tant, un fals documental no es un document que pretén passar per a verdader, sinó una obra que es proposa demostrar la fragilitat de les construccions en que es basa la nostra percepció de la realitat.
Hi ha dos cites que resumeixen perfectament l’essència d’aquest text:

“El ironista no pretende timar a su público, sino ser descifrado por él. De la misma manera, el (falso) documentalista no aspira sino a ser reconocido en su esfuerzo por apartarse de la corrección política y hacernos reaccionar a través de la transgresión.”

Fernando de Felipe

"El ojo de la mente comienza a ver con claridad cuando se enturbian los ojos exteriores"

Platón

PURA DIVERSIÓ

Hem analitzat el “fake” des de tot tipus de perspectives, des funcionals, econòmiques, ètiques i inclús realistes, però es evident que la creació de “fakes” també es pot plantejar des de la pura diversió.

En un post anterior es va discutir en quins punts un “fake” es pot distingir de una broma, però no varem contemplar la opció que el algú pogués realitzar-ne un amb ànim lúdic, seguint es clar tots els paràmetres de veracitat que caracteritzen el “fake”.

Per tal d’il•lustrar aquesta opció de “fake” mostrarem el cas de un fotògraf català, anomenat Joan Fontcoberta, que mitjançant el fotomuntatge va ser capaç de fer creure a un reconegut programa de televisió destinat a investigar casos paranormals o ocults, que ell mateix havia estat un component de un equip de la antiga URSS.



[videolink] el cosmonauta fantasma

[vincle] informació ampliada

Aquesta posició, també es rellevant i interessant. Inclús havent diferenciat entre broma i “fake” descobrim que encara hi ha lloc per a la diversió en el segon, enganyar per descobrir quin afecte crea l’engany malgrat alguna objecció que això comporta, com ja varem veure en els contres del “fake”.

FAKE O MENTIDA ?

Un fake que no es descobreix com a tal, es a dir, que no es qualifica de fals o d’engany, es un fake?

La pregunta pot semblar bastant absurda, però en el fons planteja un debat molt interessant al voltant de la naturalesa del propi fake.

Si ho pensem be, la finalitat del fake és enganyar. Això ja ho hem deixat molt clar anteriorment. Per tant, com mes ben aconseguit i mes ben realitzat estigui el producte millor. La falsificació o la imitació han d’estar perfectament executades, sinó el resultat serà molt pobre i es perdrà tot el missatge i la intencionalitat.

Com també hem comentat anteriorment, la producció fidedigne de falsificacions no suposa avui en dia un problema en absolut. Per tant, el principal propòsit de l’autor dun fake es que aquest s’acabi descobrint.

No deixa de ser irònic que la finalitat d’una mentida sigui ser descoberta, sobretot en el món del marketing i la publicitat. La falsificació ha de desencadenar un procés en el que es descobreixi la veritable naturalesa del producte, o si més no, que es creï un debat entorn a la veracitat o realitat del que es presenta. Es llavors quan el poder del fake es realça de forma exponencial, es quan es pot comprovar l’efecte i l’impacte que ha creat realment en la societat.

Es pot dir per tant que un fake que mai es descobreix es un fake que no ha complert el seu objectiu, que no es un fake. Es aquí on radica la principal diferencia entre una simple mentida i un fake.

SPORT.COM

L’any passat vaig realitzar un projecte que consistia en crear una rèplica exacte de la web del diari esportiu SPORT per tal d’introduir a la Red noticies completament falses, i aprofitar l’entitat per convertir-les en reals.

Ja que esta completament relacionat amb el tema que tractem aquí, he pensat que pot ser útil com a punt de partida per a la reflexió de certs aspectes.

La pàgina web original d’aquest rotatiu està penjada al domini “www.sport.es”, on ha estat sempre des de la seva aparició al medi digital. El “clon malvat” de la pàgina es situaria dins el domini “www.sport.com” (domini lliure). És per això que, segurament, la gran majoria dels lectors habituals de la premsa esportiva coneixen que la direcció URL del diari SPORT és “www.sport.es”.

No obstant, aquells que hi vulguin accedir per primera vegada o que ja hi ha entrat amb anterioritat, però que per alguna raó o altre introdueixen la direcció “www.sport.com” al navegador, s’introduiran dins la web “falsa” sense saber que el que estan visitant realment no és real.
D’aquesta manera, els usuaris que coneixen la gràfica i l’aspecte del site no poden percebre cap diferencia a nivell formal. Han de creure que la pàgina en la que es troben és la oficial. Així doncs, la replica ha de ser calcada a la original.

Quant rebem el primer impacte visual al carregar-se la pàgina i reconeixem “l’entitat” a la qual pertany, associem també a aquesta entitat un conjunt de premisses i concepcions prèvies. La relacionem amb la idea preconcebuda que en tenim a títol personal. Tota la credibilitat, fidelitat i realitat del medi que se’ns presenta depèn en gran mesura de l’aspecte visual que presenta.

A l’hora de fer un fake doncs, el context en que se’ns presenta la mentida o el muntatge determinarà si el que estem mostrant és una simple broma o entreteniment, en el que l’espectador es conscient de l’engany, o bé un èxit real que pot generar de forma eficaç confusió, intriga o desconcert.
Per tan, el realment important no és el missatge en si, sinó el context en que se’ns presenta:

Actualment, si al youtube hi veiem un vídeo en el que se’ns mostra algun fet extraordinari, immediatament pensarem que el que estem veient és el resultat d’una sessió d’After efects i Photoshop. En canvi, si en un telenotícies hi veiem ressaltat algun fet que s’allunya del normal el primer impuls, la primera sensació, l’impacte inicial serà molt més fort. La credibilitat i serietat que posseeix el medi dota a la noticia d’una carrega significativa. La fa real.

Precisament, és aquest efecte el que es busca trobar amb aquest projecte. Aprofitar un cert prestigi professional d’un diari en la seva extensió digital. Internet doncs, ofereix un gran nombre de possibilitats en aquest sentit. Reproduir al mil·límetre una pagina web és bufar i fer ampolles si ho comparem amb editar, imprimir i distribuir un diari físic, de paper.

L’únic inconvenient és que perquè la pàgina funcioni adequadament s’ha d’actualitzar constantment, al mateix ritme que ho fa la seva homologa real. Si es fa així és possible establir un vincle entre les dues webs, de tal manera que s’entrellacin, es mesclin i es fonguin en una de sola.

D’aquesta manera l’usuari navega sense saber-ho entre les dues pàgines, la real i la falsa. Totes dues són a nivell formal completament iguals. Una presenta informació aparentment contrastada i real, mentre que l’altra a demés incorpora noticies completament falses.

El propòsit del projecte és el de realitzar una crítica irònica entorn a “l’abús de poder” dels mitjans de comunicació, que es serveixen de la seva “credibilitat” per vendre a la gran massa propostes que van més enllà del interès informatiu. Ja sigui amb fins politics o comercials, juguen amb la imatge de la seva “marca” per distorsionar o exagerar la realitat, de manera que ens presenten noticies molt més impactants i atractives del que realment són. Es generen debats totalment innecessaris sobre temes completament absurds, que no tenen cap fonament. Els propis periodistes s’encarreguen d’omplir de significat i contingut qualsevol “xorrada” per treure’n suc. L’especulació és el pa de cada dia dins la nostra societat de la informació actual.

La premsa escrita ha estat absorbida per l’espectacle. El seu propòsit és el d’entretenir a la gent. Per tant, en el fons les dues pàgines web, tan la real com la còpia, ens presenten el mateix tipus de contingut.

NOVES TECNOLOGIES APLICADES AL ENGANY

En aquesta ocasió ens remetrem a un antic post que parlava de les aplicacions tecnològiques actuals, capaces de generar imatges que emulen amb una exactitud casi absoluta la realitat, es el cas per exemple, dels softwares amb un motor gràfic 3D.

De fet, i com ja en varem fer referència en l’anomena’t post, actualment ha arribat a cartellera un film anomenat “Beowulf” el la qual els personatges han estat generats per ordinador emulant actors reals, sense que això es pugui qualificar de “fake” considero que es prou rellevant com per fer-ne una nova incisió.

Es evident, però, que aquest tipus de tecnologies són susceptibles de ser utilitzades per a generar un determinat tipus de “fake”.

L’objectiu d’aquest article, es centrar-se en la idea de que si s’ha arribat en un punt en el que es difícil diferenciar allò que s’ha generat mitjançant una aplicació 3D de allò que entenem com a real, el potencial dels possibles futurs “fakes” creats a partir d’aquesta mateixa tècnica pot incrementar-se exponencialment.

Ja no queda tant lluny pensar que arribaria el dia en el que presentadors digitals substituíssim els de carn i ossos en les nostres televisions, sense que el públic notés la més mínima diferència.

FAKE O BROMA

Una altre dels punts discutibles entorn al famós concepte, i que considero pertinent fer-ne referència arribats a aquest punt, es fer distinció entre el que podríem qualificar de simple broma de el que realment es pot considerar “fake”.

D’una manera indirecte, al llarg de tot aquest anàlisi i reflexió de conceptes relacionats i de la pròpia acció de “fake”, s’ha anat formulant una qüestió que es hora de posar de manifest.

Aquesta qüestió es la de decidir en quin punt es distingeix el que entenem com a broma sigui del tipus que sigui, i en quin comprenem que estem parlant de un “fake”.

Es evident, doncs, almenys des de el meu parer, que la diferència essencial entre els dos termes, es troba en la versatilitat de cadascú.

Per entendre’ns, quan es realitza una broma, no es busca que l’espectador la concebi com a tal, perfectament pot ser conscient de que allò que esta percebent es fals o esta preparat, però igualment crea una sensació en el mateix.

Mentre que quan parlem de “fakes”, la primera impressió que se’n emporta l’espectador de allò que percep es de absoluta veracitat, per molt sorprenent o impactant que sigui allò que se li mostra.

La qüestió es, en quin punt la credibilitat es tant forta, i l’actitud del projecte està prou encarada a ser concebuda com a “fake”?. Jo considero que la diferència entre un i l’altre es massa difosa com per a ser teoritzada, arriba un punt en el que la subjectivitat i la lògica de cadascú distingeix entre concebre allò que es percep com a una broma, o com a una realitat (encara que en el fons no ho sigui).

Com a perfecte exemple d’aquesta difosa distinció trobem un nou vídeo, en aquest se’ns mostra els suposats orígens del famós moviment “hip hop”, tal com està plantejat el vídeo, es difícil dir si es tracta de quelcom cert en quant al que vol fer creure o només es una broma divertida.

[videolink] True origin of Hip-hop music

Aquí ja entraríem en qüestions socials i culturals, però crec que en funció de a on es reprodueixi, per exemple aquest mateix vídeo, el públic objectiu en seria receptiu d’una manera o d’una altre, depenent de factors com la educació, la cultura, la pròpia lògica personal, etc.

ÈTICA I MORAL

Tornant a una posició filosòfica, farem un parèntesi a l’anàlisi objectiu i a introducció de termes relacionats i plantejarem una pregunta de profunda reflexió subjectiva, pero no per això menys relacionada amb l’engany o com el tan explotat fins ara sinònim “fake”.

Com dèiem en el post de contres del “fake” un dels inconvenients, o millor dit, l’inconvenient principal d’aquest es el fet de que no podem negar que la verdadera base del “fake” es la mentida.

I com a tal, el fet de mentir planteja un dilema moral, i més quan es tracta de beneficiar-se’n econòmicament.

Per tant l’objectiu d’aquest article, es calar en la consciència humana promoure a reflexió entorn a si es lícit utilitzar el “fake” com a eina publicitària?

Cal preguntar quins son els límits alhora de mentir per vendre.

Evidentment, no hi ha una resposta objectiva per a aquesta pregunta, cadascú n’extreu la resposta segons la seva lògica, mentre que per a alguns generar un “fake” no es més que una broma innocent per a altres comporta una carga simbòlica a tot tipus de nivell.

MARKETING VIRAL

“El marketing viral y la publicidad viral son términos empleados para referirse a las técnicas de marketing que intentan explotar redes sociales preexistentes para producir incrementos exponenciales en "conocimiento de marca" (Brand Awareness), mediante procesos de autorreplicación viral análogos a la expansión de un virus informático. Se suele basar en el boca a boca mediante medios electrónicos; usa el efecto de "red social" creado por Internet y los modernos servicios de telefonía móvil para llegar a una gran cantidad de personas rápidamente.”

[vincle] informació ampliada

El marketing viral es una táctica del Net-Marketing, dedicada a potenciar el uso de Internet sobre las redes sociales (Se estima 8 contactos promedio por persona). En otras palabras propaga una idea a través de una red social. Piensen en las cadenas de texto quienes explotaron por años este concepto. Pero no por eso el marketing viral es maligno.

[vincle] segona informació ampliada

He considerat pertinent abordar aquest nou concepte, ja que tenint en compte que la creació de “fakes” s’usa en gran part per vendre productes o serveis, dedicarem aquest post a comprendre de quin tipus de màrqueting es tracta.

El concepte de màrketing viral es tremendament precís a l’hora de designar l’efecte del “fake”, en essència es tracta de remetre sobre la marca mateix d’una manera subtil i amagada, de manera que el sistema publicitari queda camuflat.

Varem recopilar uns exemples d’aquest tipus de màrketing en posts anteriors.

Un d’aquests exemples són el “famós amo a Laura” ja que realment es tractava d’una campanya publicitària promoguda per la pròpia MTV sota el lema de “No mires la MTV”.

Podríem determinar, doncs, que una de les millors característiques del màrkeing viral es la seva capacitat per fer que el públic realment senti allò que se li esta venent, i acabi per comunicar-ho, com molt be diu la definició anterior, com en un boca a boca, a contactes seus, creant així una espècia de sentiment de propietat que altres estratègies de mercat i publicitat no aconsegueixen ja que no poden arribar a desfer la barrera que separa publicitat de públic.

SEGONA IMPRESSIÓ PERSONAL ENTORN AL TERME: UNA ARMA DE DOBLE FIL

Tot i que pot semblar redundant, en aquest segon post de impressió personal posaré en conjunt la sèrie de conclusions a les quals hem arribat al llarg d’aquests nous textos dedicats a l’anàlisi i la reflexió acurada del terme.

Començant, doncs, per els dos anteriors (pros i contres del “fake”) descriuré aquest mateix com a una arma de doble fil.

Sense necessitat de repetir el que hem dit, cal resumir que es tracta d’una pràctica que malgrat per alguns ser una poderosa arma publicitària i d’impacte social, per d’altres no es més que un pretext per causar mogudes innecessàries, com si d’alguna manera es pogués comparar amb bromes pesades (i en alguna ocasió de mal gust) de nens, però de grans dimensions, aquest argument recolzat en la idea de que estem parlant de enganys.

Per tant aquella o aquelles persones que es disposen a generar un “fake” considero, que han de tenir molt clar què es el que busquen obtenir d’aquest, quins tipus de beneficis en trauran, i quines repercussions hauran d’assumir, i si realment val la pena assumir-los.

En qualsevol cas, però, i parlant, ara si, des de la més sincera opinió personal, jo considero que generar un “fake” ha d’estar motivat, si no se’n treu cap altre benefici que el de crear controvèrsia social, es un pèrdua de temps, i en aquesta ocasió perfectament comparable amb una broma pesada.

Si en canvi, el que busca es extreure’n algun tipus d’estudi social, o fins i tot benefici econòmic com en alguns casos publicitaris, (i sempre sense faltar al respecte o als valors humans) aleshores si que té sentit realitzar-lo.

CONTRES DEL “FAKE”

Com es lògic, i ja varem advertir en el anterior article, no tot són virtuts i/o avantatges en la pràctica del “fake”.

Entrem doncs a destacar defectes o relatius inconvenients del mateix.

Com a principal contra, que es presenta de manera natural i directe en la nostra consciència, cal rellevar el fet de que quan es crea un “fake”, com ja varem veure, el que realment es fa es mentir, i com es lògic això crea un debat interior negatiu en el que t’obliga a plantejar l’ètica i la moral de allò que estàs realitzant.

En certa manera, podríem entendre-ho una mica com la pèrdua de la innocència.

Hem vist que un dels avantatges es la seva capacitat de remoure fonaments culturals establerts, però a la vegada això suposa un impacte cognitiu, en el sentit de que potser seria més senzill acceptar segons quines situacions, ja que potser posar-les en dubte només fa que generar polèmica i discussió.

Per entendre’ns, i com a pretext per rescatar un altre post passat, podríem il·lustrar la reflexió anterior amb “El cas Rosewell” o “La guerra dels móns”. Malgrat el interès que puguin generar ara, en el seu moment van causar una impressió bestial que a nivell pràctic (en quant a la societat en general), es traduïa en una pèrdua de temps, i fins i tot es podia interpretar com a broma de mal gust.

PROS DEL “FAKE”

Tal com indica el títol, dedicaré un nou post a exposar una segona visió personal entorn al terme, ara havent abordat diversos aspectes vinculats al esmentat terme, tals com l’engany, la certesa, la realitat, publicitat, psicologia, etc.

En aquests pròxims articles determinaré en quins punts crear un “fake” pot establir-se com un pro i en quins com un contra.

Començant per els possibles avantatges que es puguin apreciar aparentment, en podríem considerar diversos:

En primer lloc, com ja s’havia intuït en un altre moment, un avantatge del “fake” es el enorme potencial propagandístic que comporta. Un bon “fake” a diferència d’una campanya publicitària convencional pot perdurar molts anys, inclús establir-se culturalment.

També es capaç d’engegar debats que remoguin fonaments consolidats gràcies al seu doble joc de certesa/incertesa obligant a replantejar de nou bases de tots els àmbits.

Aquesta pràctica que curiosament pot presentar-se com una innocent broma, té el poder de posar en evidència o posar en dubte altres successos, per exemplificar això podem rescatar antics posts de “tagging air force one” o el de “levantate ZP” en els que s’havia fet creure que infraestructures d’alta seguretat eren violades amb tota facilitat.

Un altre virtut del “fake” podem resoldre-la en la particularitat de que la creació de un no requereix de un gran equip, gracies a la psicologia estudiada del low-ress, si se sap gestionar correctament unes imatges, encara que siguin de baixa qualitat, i es col·loquen punts concrets, poden establir-se com a verídiques, fins i tot la seva mala qualitat pot potenciar aquesta credibilitat, per el motiu que esmentàvem.

Es clar, que no tot són avantatges en els “fakes” però l’anàlisi de en quins punts la seva pràctica té inconvenients es preferible realitzar-la en un nou post, ja que d’aquesta manera la informació que més ben dividida i clara.

PSICOLOGIA DE L’ENGANY

Malgrat haver posat de manifest la relativa importància de allò que s’entén com a cert i inclús comprovar que les fronteres de la realitat, actualment, són fàcilment discutibles, es important no perdre la perspectiva i ser conscients que a afectes pràctics el “fake” es sinònim de engany, això es indiscutible.

Es per això que novament allunyant-nos del concepte principal del blog, en aquesta ocasió reflexionarem sobre una pràctica molt típica i pròpia de l’esser humà: enganyar al pròxim.

Sí analitzem l’engany com a part de la psicologia de l’esser observem que hi ha una infinitat d’interpretacions possibles.

A priori, i sense contrastar-ho amb cap tipus de informació estudiada acuradament (novament, almenys de moment) considero, parlant des de un judici de valor personal, que el que busca l’engany, sigui del tipus que sigui es tergiversar un argument per tal de fer-lo versàtil amb l’objectiu de beneficiar-se’n d’alguna manera o altre.

Es per això que buscant, hem trobat un article de vessant psicològica que parla d’aquesta pràctica i del motiu que impulsa a les persones a mentir.

[vincles] “el engaño” i “la necesidad del engaño”

Es evident que podriem dedicar tot un blog a parlar sobre la mentida i l’engany, però veia necessari fer-ne una breu ressenya per tal d’ampliar coneixements vinculats al “fake”.

PERSUACIÓ I PUBLICITAT

Anteriorment ja hem determinat que un dels camps on la pràctica del “fake” es, si més no, interessant es en la publicitat, es per això que considero pertinent dedicar una breu, però gens menys prescindible.

La intenció, però, no es la de analitzar el “fake” en aquest àmbit, almenys de moment, ja que el camp de la publicitat es prou extens com per ser-ne motiu d’estudi apart.

Per tant l’objectiu d’aquest petit article recau en la voluntat de aportar informació rellevant a voltant de la publicitat i utilitza-la com a base per discórrer sobre la intencionalitat i l’efecte de la publicitat en la societat.

Comencem, doncs, vinculant a una pàgina que teoritza entorn al concepte de publicitat

“Definición de Publicidad:

Es una disciplina científica cuyo objetivo es persuadir al publico meta con un mensaje comercial para que tome la decisión de compra de un producto o servicio que una organización ofrece.

[vincle] informació ampliada

Destaquem d’aquesta primera definició de publicitat els mots claus com disciplina científica, persuasió i organització. Així, podem destacar que en l’àmbit de la publicitat el principal objectiu es persuadir al públic per tal de que aquest prengui la decisió de comprar o no un producte concret.

Es evident que existeixen unes limitacions (ja sigui de caire legal o de codi ètic) a l’hora de decidir fins a on es pot portar una campanya publicitària de un producte o servei concret. També es cert, però, que existeixen matisos, i com es lògic, els publicistes i sociòlegs que treballen en aquest àmbit se’n beneficien i busquen la subtilesa en el moment de preparar la venta.

Finalment també voldria posar de manifest la posició que jo considero que adopta la societat davant d’aquests impactes publicitaris. El cert es que poc a poc es va formant una educació inconscient a causa de la infinitat de imatges que ens arriben a diari, per això el tipus de publicitat més efectiva no es la més espectacular, sinó la que crea més controvèrsia, la que genera fins i tot polèmica, la que fa que se’n parli.

Un clar exemple d’aquest tipus de publicitat directe i imactant (la que en certa manera genera polèmica) es la de benetton

FRONTERES DE LA REALITAT

Aquest posts potser s’allunya lleugerament del tema central que ocupa aquest blog, però trobava necessari fer una ràpida referència al concepte de realitat.

En primer lloc, i amb l’objectiu de vincular realitat i engany (fake), descriure en quin aspecte aquests dos conceptes comparteixen part d’un mateix àmbit.

“Realidad (del latín realitas y éste de res, «cosas») significa en el uso común «todo lo que existe». De un modo más preciso, el término incluye todo lo que es, sea o no perceptible, accesible o entendible por la ciencia y la filosofía o cualquier otro sistema de análisis.”

Definició extreta de la Wikipedia.

[vincle] informació ampliada

Si en el post anterior posàvem en evidència la importància del terme “cert” com a tal, ara proposem analitzar breument allò que anomenem com a real i com (i de quina manera) es correspon amb la realitat objectiva.

Casi entrant en àmbits filosòfics, cal preguntar-se que entenem per real. Existeix una famosa frase que concentra la lògica humana amb una afirmació “Si no ho veig no m’ho crec”, però aquesta queda totalment descartada sota el concepte de “fake” evidentment. Així doncs, perquè no afirmar que l’únic que fa el “fake” es generar una realitat paral·lela?

A cas podríem considerar les fotos dels famosos i famoses que ocupen les portades de les revistes més clamoroses com a reals? Malgrat tot ho fem sense plantejar res, senzillament s’accepta com a real, creant en ocasions fins i tot un fenomen d’admiració i desig de semblança, que arriba a provocar estereotips culturals, de bellesa i comportament, de vegades tan malaltís que pot derivar a trastorns alimentessis i psicològics, però això es un tema que ja s’escapa al que ens ocupa. Ex posts posats anteriorment: La sirurgía mes barata

Si el terme “cert” manca de sentit, el terme “real” (anant fortament lligat al primer), també sembla que es comença a difondre.

Finalment i per resumir una mica el sentit de tot el que s’ha dit, compararem el “fake” amb l’actuació de un mag i/o mentalista, el qual fa creure al seu públic que allò que està presenciant es real, malgrat que la seva lògica li digui el contrari, i que acaba per acceptar-ho com a tal.

[videolink] Criss Angel

LA RELATIVA IMPORTÀNCIA DEL CERT

D’entrada, i per tal d’aclarir el títol del post, posaré de manifest una afirmació que s’ha anat formulant casi paral·lelament al llarg de tota la investigació i desenvolupament del concepte que porta de nom el blog.

Aquesta afirmació es concentraria doncs en la frase següent:

“S’ha arribat a un punt en el que realment no importa si allò que es projecte es cert o no, el veritable significat recau en l’impacte mediàtic que aquest pugui causar”

Així doncs, i fent referència als exemples penjats de “fakes” encara incerts, podem afirmar que el seu objectiu ja estar assolit, per posar un exemple ens podem remetre a un dels primers posts penjats, el de l’esser humà arribant a la Lluna, com ja varem observar existeixen opinions molt variades pel que respecte a la seva versatilitat, i encara no s’ha confirmat clarament cap de les dues posicions.

Ara el que posem de manifest es el fet de que s’ha arribat a un punt en que en certa manera això manca de importància, es evident de que se’n parlaria però el veritable impacte ja esta causat.

Inclús podem reafirmar-ho amb “fake” ja descoberts, com per exemple el del Tagging Air Force One, es a dir, descobrir que tot es tractava de un mer muntatge no resta impacte mediàtic al succés, i en alguns casos fins i tot n’hi afegeix.

PRIMERA IMPRESSIÓ PERSONAL ENTORN AL TERME

Continuant amb la valoració del terme, exposaré una petita aportació personal, com a primera presa de contacte per al que aquesta valoració respecta, i (almenys d’entrada) només basant-me en el conjunt de posts de informació, material i exemples recopilats fins ara.

Així doncs, després de haver observat l’esmenta’t material, puc afirmar que tot “fake” sigui del tipus que sigui, persegueix un mateix objectiu: enganyar i confondre el públic per tal fer-li acceptar, a priori, com a verdader quelcom falç, i en moltes ocasions generar polèmica, debat o expectació al seu entorn.

Fins i tot, un cop haver descobert l’engany el fenomen generat per el “fake” continua bombejant debat.

Un altre característica rellevant del mateix, es que es aplicable a qualsevol àmbit, i de fet s’hi aplica amb força regularitat, es a dir, tant es poden existir fakes de ressò polític, com cultural, com comercial.

Així doncs es fàcil, determinar que l’ús d’aquesta pràctica suposa una potentíssima arma publicitària, gràcies al fort ressò que crea.

Finalment, i per il·lustrar una mica aquesta primera impressió personal, aportaré un nou exemple que fins i tot després d’haver destapat la broma/engany va continuar creant efecte fenomen entorn seu.

Es el cas de la famosa cançó “Amo a Laura” i la campanya publicitària de la MTV.

Un article que he trobat que parla de la jugada de la MTV

[vincle] No mires la MTV

[videolink] Amo a Laura

UNA REFLEXIÓ AL RESPECTE

Iniciem una tanda de 20 posts que inviten a la reflexió al respecte (abordant des de qualsevol àmbit el tema del fake) en base a la quantitat de material recopilat en els anteriors posts.

Així doncs, tota aportació es benvinguda, per tal d’analitzar el famós concepte, ja sigui des d’un esperit crític positiu o negatiu, com senzillament fer-ne una valoració objectiva per tal d’encapçalar-lo en una nova definició que englobi el seu impacte en els nous sistemes de comunicació

Considero especialment rellevant centrar l’anàlisi personal en gran part entorn a l’ús del fake en la publicitat, ja que el tema dóna molt de sí i es força interessant.

Per acabar i per tal de que l’entrada als nous 20 posts de anàlisi i reflexió no sigui tant directe posaré un article pertanyent a la web de “El País” on es parla de dos dels fakes recents més famosos els quals van estar realitzats per les mateixes persones: el famós amo a Laura y el robo del escanyo del ZP

[vincle] article de “El País”