martes, 27 de noviembre de 2007

VALORACIÓ CONJUNTA

Amb aquest hem assolit els 20 posts dedicats a la reflexió i ampliació teòrica del concepte proposats inicialment.

S’ha abordat des de diverses perspectives amb la intenció de ampliar la dimensió conceptual en conjunt.

El cas es que resulta difícil resumir en una idea tot l’anàlisi, tant formal com subjectiu realitzat fins ara.

Tot i així estem satisfets del treball realitzat, ja que en certa manera s’ha complert l’objectiu inicial plantejat de posar de manifest que un concepte aparentment tant pobre o simple com el “fake” realment amaga un discurs que emmarca tota mena d’àmbits i disciplines, i que permet debatre entorn a ell des de posicions diverses.

Personalment considero que ha estat productiu realitzar aquests 40 posts a nivell de coneixements adquirits tan per la recopilació informativa realitzada com per els diversos exercicis de discórrer realitzats.

Per últim manifestar el desig de que aquest blog estigui resultant igualment d’interessant per a totes aquelles persones que hi hagin dedicat part del seu temps.

MASS MEDIA I NOVES ESTRATEGIES

Anteriorment vam comentar una de les propostes de marketing viral que més reso va tenir a nivell nacional. Es tracta del robatori de la cadira del Zapatero, presuntament realitzat per un grup que es va autodenominar “Cuatro gatos".

L’ interessant d’aquest cas, es veure quin paper tenen els mass media dins d’aquestes noves estratègies publicitàries. Sobretot veure com Internet no nomes es utilitzat com un mitja i una eina aïllada, sinó com a nexe d’unió entre tos els altres medis de comunicació.


El marketing viral és un fenomen relativament nou, que encara te terreny per recórrer, però que s’està explotant cada cop més gracies als grans resultats que proporciona. Per mitja del boca a boca es promociona un cert producte, encara que inicialment aquest no es presenti directament, a traves de la xarxa s’expandeix.

En aquest cas concret, el vídeo dels “Cuatro gatos” va arribar a tenir un nombre molt alt de visites en un espai de temps molt reduït, cosa que va propiciar la seva aparició a un dels blogs mes visitats del país, Escolar.net.

Un cop aquí es va desencadenar una gran explosió mediàtica, que va portar el vídeo a tots els blogs d’Espanya, a la pensa escrita, a la radio, a la televisió, etc. Generant un intens debat sobre la veracitat i legalitat de les imatges. Durant uns dies no es parava de parlar del vídeo, i de si realment s’havien gravat les imatges dins el congres dels diputats.

La repercussió social de la campanya va superar les expectatives dels publicistes autors de l’obra. En un moment, una simple anècdota virtual va passar a ser un tema d’actualitat d’interès nacional, fins a tal punts, que l’agencia de publicitat responsable va haver d’emetre un comunicat explicant la naturalesa de les imatges i tot el rerefons publicitari premeditat i d’intencionalitat de l’engany.

Si be es va crear un gran moviment social per descobrir la veritat d’aquest producte audiovisual, i per tant es va assolir un grau òptim de promoció gratuïta, també es cert que el missatge es va perdre pel camí. En va sortir mes beneficiada l’empresa publicitària que el propi client. El debat es va centrar en la legitimitat i l’autoria del vídeo, no en el contingut.

També es va poder comprovar el poder d’Internet per difondre continguts falsos. Es va demostrar la facilitat amb que qualsevol persona pot publicar el seu propi material i els seu propis missatges, i totes les teories relacionades amb la democratització dels medis. Es pot afirmar doncs, que actualment el conceptes de realitat y objectivitat associats als medis de comunicació han entrat en una profunda crisi.

LA FIGURA DEL CAÇAFAKES


Es curiós com una moguda tan exagerada com pot ser la que creï un bon “fake” es capaç de generar tot un fenomen entorn seu.

S’ha arribat a fer-ne un culte tal, que fins i tot han aparegut persones, i inclús col·lectius que es centren a la cerca i captura de “fakes”.

Aquest es un indici més de la quantitat de imatges i vídeos ficticis que corren per internet que en moltes ocasions donem per certs de manera inconscient.

La figura del caça-fakes es interessant en el sentit de que reforça la idea del fenòmen que genera la creació de un “fake” per tal de que sigui capaç de crear una disciplina que serveixi per desmentir-los.

Seguidament vincularem a un article en el que es presenten aquests tipus de corrents detectores.

[vincle] Hoax, fakes y otras falsificaciones en Internet

També tenim com a exemple el anterior post anomenat el detectiu de Fakes

FALS DOCUMENTAL EN LA SOCIETAT POSTMODERNA


La societat postmoderna actual s’ha edificat entorn a uns valors que venen donats pel poder de la imatge creada a traves dels mass media. A partir d’aquí, han anat apareixen diferents estratègies i mecanismes per generar models de realitat paral·lela.


El poder d’aquests mecanismes es tant gran, que fins i tot s’arriben a confondre els dos mons. El real i la imitació es fonen en un sol, creant una nova realitat.


L’audiovisual es responsable en gran part de la creació d’aquests llenguatges que es presenten com a verdaders, recolzats pel poder y la credibilitat que la imatge ofereix. Així doncs, si be s’utilitza l’audiovisual com a gran recurs per crear veritats, també s’utilitza per a crear engany.

Precisament per això apareix el fals documental, per jugar amb les categories d’allò real, de l’engany i l’ imitació. Utilitzant el mateix llenguatge que el documental, pretén promoure l’acció inversa, desautoritzar-lo. Es tracta de posar en evidencia l’essència del gènere, que es caracteritza per la seva inqüestionable veracitat.


Per tant, un fals documental no es un document que pretén passar per a verdader, sinó una obra que es proposa demostrar la fragilitat de les construccions en que es basa la nostra percepció de la realitat.
Hi ha dos cites que resumeixen perfectament l’essència d’aquest text:


“El ironista no pretende timar a su público, sino ser descifrado por él. De la misma manera, el (falso) documentalista no aspira sino a ser reconocido en su esfuerzo por apartarse de la corrección política y hacernos reaccionar a través de la transgresión.”


Fernando de Felipe



"El ojo de la mente comienza a ver con claridad cuando se enturbian los ojos exteriores"


Platón

PURA DIVERSIÓ




Hem analitzat el “fake” des de tot tipus de perspectives, des funcionals, econòmiques, ètiques i inclús realistes, però es evident que la creació de “fakes” també es pot plantejar des de la pura diversió.

En un post anterior es va discutir en quins punts un “fake” es pot distingir de una broma, però no varem contemplar la opció que el algú pogués realitzar-ne un amb ànim lúdic, seguint es clar tots els paràmetres de veracitat que caracteritzen el “fake”.

Per tal d’il•lustrar aquesta opció de “fake” mostrarem el cas de un fotògraf català, anomenat Joan Fontcoberta, que mitjançant el fotomuntatge va ser capaç de fer creure a un reconegut programa de televisió destinat a investigar casos paranormals o ocults, que ell mateix havia estat un component de un equip de la antiga URSS.



[videolink] el cosmonauta fantasma

[vincle] informació ampliada

Aquesta posició, també es rellevant i interessant. Inclús havent diferenciat entre broma i “fake” descobrim que encara hi ha lloc per a la diversió en el segon, enganyar per descobrir quin afecte crea l’engany malgrat alguna objecció que això comporta, com ja varem veure en els contres del “fake”.

FAKE O MENTIDA ?

Un fake que no es descobreix com a tal, es a dir, que no es qualifica de fals o d’engany, es un fake?

La pregunta pot semblar bastant absurda, però en el fons planteja un debat molt interessant al voltant de la naturalesa del propi fake.

Si ho pensem be, la finalitat del fake és enganyar. Això ja ho hem deixat molt clar anteriorment. Per tant, com mes ben aconseguit i mes ben realitzat estigui el producte millor. La falsificació o la imitació han d’estar perfectament executades, sinó el resultat serà molt pobre i es perdrà tot el missatge i la intencionalitat.

Com també hem comentat anteriorment, la producció fidedigne de falsificacions no suposa avui en dia un problema en absolut. Per tant, el principal propòsit de l’autor dun fake es que aquest s’acabi descobrint.

No deixa de ser irònic que la finalitat d’una mentida sigui ser descoberta, sobretot en el món del marketing i la publicitat. La falsificació ha de desencadenar un procés en el que es descobreixi la veritable naturalesa del producte, o si més no, que es creï un debat entorn a la veracitat o realitat del que es presenta. Es llavors quan el poder del fake es realça de forma exponencial, es quan es pot comprovar l’efecte i l’impacte que ha creat realment en la societat.

Es pot dir per tant que un fake que mai es descobreix es un fake que no ha complert el seu objectiu, que no es un fake. Es aquí on radica la principal diferencia entre una simple mentida i un fake.

SPORT.COM



L’any passat vaig realitzar un projecte que consistia en crear una rèplica exacte de la web del diari esportiu SPORT per tal d’introduir a la Red noticies completament falses, i aprofitar l’entitat per convertir-les en reals.

Ja que esta completament relacionat amb el tema que tractem aquí, he pensat que pot ser útil com a punt de partida per a la reflexió de certs aspectes.

La pàgina web original d’aquest rotatiu està penjada al domini “www.sport.es”, on ha estat sempre des de la seva aparició al medi digital. El “clon malvat” de la pàgina es situaria dins el domini “www.sport.com” (domini lliure). És per això que, segurament, la gran majoria dels lectors habituals de la premsa esportiva coneixen que la direcció URL del diari SPORT és “www.sport.es”.

No obstant, aquells que hi vulguin accedir per primera vegada o que ja hi ha entrat amb anterioritat, però que per alguna raó o altre introdueixen la direcció “www.sport.com” al navegador, s’introduiran dins la web “falsa” sense saber que el que estan visitant realment no és real.
D’aquesta manera, els usuaris que coneixen la gràfica i l’aspecte del site no poden percebre cap diferencia a nivell formal. Han de creure que la pàgina en la que es troben és la oficial. Així doncs, la replica ha de ser calcada a la original.

Quant rebem el primer impacte visual al carregar-se la pàgina i reconeixem “l’entitat” a la qual pertany, associem també a aquesta entitat un conjunt de premisses i concepcions prèvies. La relacionem amb la idea preconcebuda que en tenim a títol personal. Tota la credibilitat, fidelitat i realitat del medi que se’ns presenta depèn en gran mesura de l’aspecte visual que presenta.

A l’hora de fer un fake doncs, el context en que se’ns presenta la mentida o el muntatge determinarà si el que estem mostrant és una simple broma o entreteniment, en el que l’espectador es conscient de l’engany, o bé un èxit real que pot generar de forma eficaç confusió, intriga o desconcert.
Per tan, el realment important no és el missatge en si, sinó el context en que se’ns presenta:

Actualment, si al youtube hi veiem un vídeo en el que se’ns mostra algun fet extraordinari, immediatament pensarem que el que estem veient és el resultat d’una sessió d’After efects i Photoshop. En canvi, si en un telenotícies hi veiem ressaltat algun fet que s’allunya del normal el primer impuls, la primera sensació, l’impacte inicial serà molt més fort. La credibilitat i serietat que posseeix el medi dota a la noticia d’una carrega significativa. La fa real.

Precisament, és aquest efecte el que es busca trobar amb aquest projecte. Aprofitar un cert prestigi professional d’un diari en la seva extensió digital. Internet doncs, ofereix un gran nombre de possibilitats en aquest sentit. Reproduir al mil·límetre una pagina web és bufar i fer ampolles si ho comparem amb editar, imprimir i distribuir un diari físic, de paper.

L’únic inconvenient és que perquè la pàgina funcioni adequadament s’ha d’actualitzar constantment, al mateix ritme que ho fa la seva homologa real. Si es fa així és possible establir un vincle entre les dues webs, de tal manera que s’entrellacin, es mesclin i es fonguin en una de sola.
D’aquesta manera l’usuari navega sense saber-ho entre les dues pàgines, la real i la falsa. Totes dues són a nivell formal completament iguals. Una presenta informació aparentment contrastada i real, mentre que l’altra a demés incorpora noticies completament falses.

El propòsit del projecte és el de realitzar una crítica irònica entorn a “l’abús de poder” dels mitjans de comunicació, que es serveixen de la seva “credibilitat” per vendre a la gran massa propostes que van més enllà del interès informatiu. Ja sigui amb fins politics o comercials, juguen amb la imatge de la seva “marca” per distorsionar o exagerar la realitat, de manera que ens presenten noticies molt més impactants i atractives del que realment són. Es generen debats totalment innecessaris sobre temes completament absurds, que no tenen cap fonament. Els propis periodistes s’encarreguen d’omplir de significat i contingut qualsevol “xorrada” per treure’n suc. L’especulació és el pa de cada dia dins la nostra societat de la informació actual.

La premsa escrita ha estat absorbida per l’espectacle. El seu propòsit és el d’entretenir a la gent. Per tant, en el fons les dues pàgines web, tan la real com la còpia, ens presenten el mateix tipus de contingut.